Història

La història coneguda de Florència comença l'any 59 aC, amb la fundació d'un poblat ("Florentia") per part d'ex-soldats romans que van formar una colònia (probablement ja iniciada en temps de Sul·la) que era renovada pels triumvirs després de la mort de Juli Cèsar. Després de la segona colonització va prosperar ràpidament. Durant el regnat de Tiberi havia perdut el rang de colònia i era municipi. Plini el Vell esmenta la ciutat com a municipi. Les inscripcions permeten assegurar que va mantenir aquest rang durant tot l'imperi. Es conserven les restes de l'amfiteatre, l'únic edifici del període romà, prop de la Basílica de la Santa Creu.
Seu d'una diòcesi a partir del segle IV,la ciutat va passar per diversos períodes de dominació bizantina, ostrogoda, llombarda i franca durant els quals la població de vegades va baixar fins al miler escàs de persones.
A partir del segle Xla ciutat es va desenvolupar, i des del 1115 va passar a tenir un Ajuntament autònom. Al segle XIII es va dividir pràcticament en dues meitats a causa de la lluita interna entre els gibel·lins, partidaris de l'emperador germànic, i els güelfs, que anaven a favor del Papat romà. Aquests darrers van resultar els vencedors, i es van dividir internament en "blancs" i "negres".


La conflictivitat política interna no va impedir a la ciutat de desenvolupar-se fins a esdevenir una de les més poderoses i pròsperes d'Europa, ajudada per la seva pròspera moneda d'or, el flor(introduït l'any 1252), per l'eclipse de la seva rival Pisa (derrotada per la República de Gènova a la Batalla de Meloria el 1284 i conquerida per Florència el 1406), i per la seva potència mercantil com a resultat d'una constitució antiaristocràtica (1293).

D'una població estimada de 80.000 persones abans de la Pesta Negra del 1348, 25.000 treballaven en la indústria de la llana. El 1345, Florència va ser l'escenari d'un intent de vaga per part dels ciompi o treballadors de la llana, que el 1378 van organitzar una breu revolta contra el domini oligàrquic de la ciutat. Després de la repressió, la ciutat va caure sota el domini de la família Albizi (1382-1434), acèrrims enemics però alhora precursors dels Mèdici.

El primer període del domini dels Mèdici va acabar amb la tornada d'un govern republicà, influït pels ensenyaments del prior dominicà radical Girolamo Savonarola (que va ser ajusticiat el 1498 i que abans de morir va deixar un tractat sobre el govern de Florència), en les paraules del qual es retroben sovint antics arguments que seran objecte de controvèrsies religioses dels segles següents.

Un altre personatge d'agudesa inusual fou Maquiavel, les indicacions del qual per al govern de Florència per part d'una figura forta són llegides sovint com una legitimització de les tortuositats i fins i tot dels abusos dels polítics. Els florentins van fer fora els Mèdici per segona vegada i van restablir una república el 16 de maig de 1527.

Havent tornat al govern dues vegades més, bé amb el suport de l'Emperador o bé del Papa, els Mèdici van esdevenir el 1537 ducs hereditaris de Florència, i el 1569 grans ducs de Toscana, on van regnar dos segles.

L'extinció de la dinastia dels Mèdici i l'ascensió el 1737 de Francesc I del Sacre Imperi Romanogermànic, duc de Lorena i marit de Maria Teresa d'Àustria, va comportar la inclusió de la Toscana en els territoris de la corona austríaca. El regnat de la dinastia austríaca es va acabar quant el 27 de març de 1799 fou ocupada per França i el gran duc Ferran III va fugir; es va establir a la ciutat un govern provisional d'una república d'Etrúria que va durar poc, i va acabar amb el retorn del gran duc el 7 de juliol de 1799.

Amb el retorn dels francesos, el 3 d'agost de 1801 Napoleó va crear el regne d'Etrúria per Lluís I de Borbó-Parma, amb capital a Florència. Des el 1803 va governar el regne Maria Lluïsa en nom del seu fill Carles Lluís II, i aquesta regent va prendre decisions que no van agradar al emperador, que va annexionar el regne a França el 10 de desembmre 1807. El 1808 es van crear tres departaments: Arno, Mediterrània i Ombrone i Florència va quedar dins el primer.

L'1 de febrer de 1814 Florència fou ocupada pels napolitans fins que fou restaurat el gran duc Ferran III el 27 d'abril de 1814.

El 28 d'abril de 1859 un govern provisional es va fer amb el poder, va forçar la fugida del gran duc Leopold II que es va exiliar. El cap del govern, Ubaldino Peruzzi, va oferir la dictadura al rei de Sardenya que va acceptar el 10 de maig de 1859 i va nomenar un comissari reial a Florència (el comte Carlo Boncompagni di Mombello). La corona a l'exili va passar a Ferran IV el 21 de juliol de 1859, però fou declarat deposat el 16 d'agost de 1859 pel nou cap del govern provisional, baró Bettino Ricasoli.

El 3 de desembre de 1859 Toscana, Mòdena, Parma i Piacenza van formar les Províncies unides d'Itàlia central amb capital a Florència, i amb un govern presidit pel comte Carlo Boncompagni di Mombello, i el príncep Eugeni Manel de Savoia-Carignan, príncep de Carignan, com a cap d'estat, que va durar fins el 22 de març de 1860 quant les províncies unides foren declarades annexionades al Regne de Sardenya, amb una amplia autonomia, assolint el príncep Eugeni el càrrec de lloctinent reial i el baró Bettino Ricasoli el de governador general amb seu a la ciutat. Aquesta situació va durar fins el 9 d'octubre de 1861 quant l'autonomia fou abolida i el territori difuminat dins el regne de Sardenya o Itàlia on Florència va ser capital d'una província.

Florència va prendre el lloc de Torí com a capital d'Itàlia el 1865 i va hostatjar el primer parlament de la nació, però la capital va passar a Roma sis anys després, quan aquesta fou annexada al regne. Al segle XIX la població de Florència es va doblar, i es va triplicar al segle XX amb el creixement del turisme, del comerç, dels serveis financers i de la indústria. Durant la Segona Guerra Mundial la ciutat fou ocupada durant un any pels Alemanya (1943-1944). El novembre de 1966, una bona part del centre urbà va patir la gran riuada de l'Arno, que va danyar molts tresors artístics.