viernes, 25 de mayo de 2012

Lloc d'intrés 10


Refetor de Santa Apollonia.






El refetor de Santa Apollonia (Cenacolo de Sant’Apollonia) pertanyia a l'antic monestir de Santa Apollonia, ara suprimit, un dels cenobis femenins més importants de la ciutat de Florència.Es troba al nord del centre històric, prop de San Marco.
Actualment és el Museu d'Andrea del Castagno, una entitat independent de la resta de l'antic complex monàstic que des que va quedar desafectat s'utilitza per a diferents finalitats.


Història.

El monestir de Santa Apollonia de Florència fou fundat per Piero di Ser Mino el 1339, possiblement sobre una construcció anterior, i destinat a monges benedictines, de la branca camaldulenca. El 1440 fou unit a un altre monestir alhora que es van portar a terme importants obres, entre les quals el claustre i el refetor. És en aquella època quan Andrea del Castagno (1421?-1457) va decorar aquesta sala amb un Sant sopar.
El convent fou suprimit el 1866 i va passar a utilitzar-se de caserna. El 1891 el refetor es va obrir al públic per poder mostrar la pintura mural, des del 1911 com museu. El claustre del segle XV forma part de la Universitat de Florència i l'església és una sala d'actes.

El Sant Sopar.


El refetor de Santa Apollonia, una gran sala rectangular amb finestres altes, és decorat amb diverses pintures murals, la més important és, segurament l'impressionant Sant Sopar d'Andrea del Castagno. En italià s'utilitza el mot "cenacolo" tant per la sala utilitzada com a menjador de les monges, el que coneixem com refetor, com també per l'escena del Sant Sopar (o Santa Cena) que la decora. A més és també el Cenacle, el lloc on hom considera que Jesús va celebrar la Cena amb els apòstols. El Sant Sopar de Santa Apollonia no és un cas únic, a Florència hi ha una àmplia sèrie de "cenacolos", que es van fer entre els segles XIV, XV i XVI.
Aquest mural era amagat i desconegut pels estudiosos degut a l'estricta clausura que es practicava al monestir, no va ser fins que aquest va quedar desafectat i sense comunitat que es va començar a conèixer, publicar i finalment obrir al públic el 1891.
Inicialment es va atribuir l'autoria a Paolo Uccello, però més endavant hom va concloure que fou Andrea del Castagno qui va fer l'obra, el 1447. Representa els apòstols asseguts a taula. Tots ells i Jesús es troben darrera aquesta taula, excepte Judes, assegut de perfil al davant. El fons és decorat amb plafons de marbre, també pintats

Lloc d'interés 9



Basílica de la Santa Creu.



La Basílica de la Santa Creu, situada a la plaça homònima de Florència, és una de les esglésies més grans oficiades pels franciscans i una de les majors realitzacions del gòtic aItàlia. És a la Piazza di Santa Croce, a uns 800 metres al sud-est de la catedral de Santa Maria del Fiore. El lloc, quan fou escollit, era un zona de marjal fora de les muralles de la ciutat. És coneguda com Il tempio dell'Itale glorie (el temple de les glòries itàliques), per les nombroses sepultures d'artistes emèrits, homes de lletres i de ciències que s'hi troben, com ara Miquel Àngel, Galileo, Maquiavel, Gentile o Rossini.
La Santa Creu és un símbol prestigiós de Florència, el lloc de trobada dels majors artistes, teòlegs, religiosos, literats, humanistes i polítics que van determinar la identitat de la Florència de la baixa edat mitjana i del renaixement. Hi trobaren hospitalitat cèlebres personatges de la història de l'església, com ara sant Bonaventura, o sant Antoni de Pàdua. Fou, així mateix, lloc d'acollida per als papes de Roma: Sixt IV, Eugeni IV, Lleó X, Climent XIV.
Entre els seus arxius es conserven testimonis de la construcció quotidiana, al llarg dels segles, d'un gran projecte amb els seus artífexs, recursos, objectius i dificultat.La Basílica és l'església franciscana més gran del món. La llegenda diu que Santa Croce va ser fundada pel mateix Sant Francesc. La construcció de l'actual església, reemplaçant un edifici anterior, començà el 12 de maig de 1294,possiblement per Arnolfo di Cambio, i va ser fiançada per algunes de les famílies més riques de la ciutat. Va ser consagrada l'any 1442 pel papa Eugeni IV. El disseny de l'edifici palesa l'actitud austera dels franciscans. La planta és en creu egípcia o Tau (un símbol de Sant Francesc), amb 115 de llargada i amb una nau i dos corredors separats per línies de columnes octogonals. El sud de l'església era un convent, del qual romanen alguns edificis.
Al claustre principal es troba la Cappella dei Pazzi, que va ser construïda per ser la sala capitular entre 1442 i 1446, essent finalitzada a la dècada del 1470. Filippo Brunelleschi (qui havia dissenyat i executat la cúpula de la Catedral) va participar en el seu disseny, que ha romàs rigorosament simple i auster.
En 1560, el cor es va retirar com a conseqüència derivada de Contrareforma i l'interior es va reconstruir per Giorgio Vasari. Com a resultats la decoració de l'església va patir danys i la major part dels altars que es trobaven adossats al cor es van perdre.
El campanile, (campanar) va ser reconstruït l'any 1842, reemplaçant l'anterior destruït per un llamp. La façana neogòtica de marbre, obra de Nicolò Matas, és de 1857-1863.
El 1866, el complex va esdevenir propietat pública, conseqüència de la supressió dels ordes religiosos per part del govern italià, després de les guerres que dugueren a la unitat italiana
El Museu de l'Obra de Santa Croce està situat principalment al refectori Al claustre hi ha un monument dedicat a Florence Nightingale, com a homenatge de la ciutat en què va nàixer i en honor a la qual va ser batejada. Brunelleschi va ser l'autor de claustre interior, acabat l'any 1453.
L'any 1966 el riu Arno inundà bona part de Florència, incloent-hi Santa Croce. L'aigua va penetrar a l'església portant fang, contaminants i oli mineral. Els danys van ser grans i es va trigar dècades a reparar-los.
Actualment el dormitori dels pares franciscans alberga la Scuola del Cuoio (Escola del Cuir). Els visitants poden contemplar el treball d'artesania de cuir i la fabricació de moneders, bitlleteres i altres objectes de cuir, i comprar-ne an la botiga annexa.

Lloc d'intrés 8


Palazzo Pitti.



 El Palau Pitti (Palazzo Pitti oficialment i en italià) és un gegantesc palau renaixentista de Florència, Itàlia. Està situat en la ribera sud del riu Arno, a molt curta distància del Ponte Vecchio. L'aspecte de l'actual palau data de 1458 i era originalment la residència urbana de Lucca Pitti, un banquer florentí.
Va ser comprat per la família Mèdici el 1539 com residència oficial dels Grans Ducs de la Toscana. En el segle XIX, el palau va ser usat com base militar per Napoleó I, i després va servir, durant un curt període de temps, com residència oficial dels Reis d'Itàlia. A principis del segle XX, el palazzo juntament amb el seu contingut va ser donat al poble italià per Víctor Manuel III; pel que es van obrir les seves portes al públic i es va convertir en una de les més grans galeries d'art de Florència. Avui dia, segueix sent un museu públic, però s'han ampliat les col·leccions inicials.


Història.


  • Orígens


La construcció d'aquest sever i imponent edifici va ser encarregada el 1458 pel banquer florentí Lucca Pitti, amic i aliat de Cosme de Mèdici.La història primerenca d'aquest palau és una barreja de mite i realitat. Es diu que Lucca Pitti volia construir un gran palau que desbanqués al Palau Mèdici Riccardi, donant precises instruccions sobre la grandària de les finestres (aquestes debien ser majors que el pòrtic del Palau).
Personalitats com Vasari van mantenir que Brunelleschi va ser el veritable arquitecte del palau i que el seu aprenent Lucca Fancelli va realitzar simplement la tasca d'ajudant. Actualment, s'atribuïx el disseny del palau a Fancelli. A part de les òbvies diferències estilístiques entre ambdós arquitectes, Brunelleschi va morir dotze anys abans que comencessin les obres del palau. El disseny i la posició dels vans suggereixen que Fancelli tenia més experiència en arquitectura utilitària domèstica que en les regles humanistes definides per Alberti en el seu manual De Re Aedificatoria.
El palau original, encara que impressionant, no va assolir rivalitzar en termes de grandària i contingut amb la magnificencia de les residències de la família Mèdici. L'arquitecte anava contracorrent a la moda de l'època, doncs la maçoneria encoixinata de la pedra reforçada per la repetició de vans i arcades donen a l'edifici una aparença severa i dura, que recorda a un aqüeducte de l'Imperi Romà (art all'antica). Aquest disseny original ha superat el pas del temps, doncs la fórmula de la seva façana es va mantenir durant les successives ampliacions del palau, estenent-se la seva influència en nombroses imitacions durant la seva època i en les recreacions del segle XVIII. Els treballs del palau es van parar després dels incidents financers que va sofrir Lucca Pitti arran de la mort de Cosme de Mèdici el 1464, quedant el palau inconclús a la mort

  • Els Mèdici





L'edifici va ser venut el 1549 per Buonaccorso Pitti, descendent de Lucca, a Elionor de Toledo, esposa de Cosme I de Mèdici, Gran Duc de Toscana, i que havia estat educada en la luxosa cort de Nàpols. Al mudar-se al palau, Cosme va encomanar a Vasari l'ampliació del palau per a adequar-lo als seus gustos i necessitats.
La grandària del palau va augmentar considerablement i es va construir un passadís elevat des de l'antiga residència real, el Palazzo Vecchio travessant els Uffizi i el Ponte Vecchio, al Palazzo Pitti. A més, es van adquirir uns terrenys al fons del palau, en el pujol del Bóboli, per a crear un gran parc, els Jardins de Boboli. Els paisatgistes que van treballar en aquest projecte van ser Niccolo Tribolo i Bartolommeo Ammanati. El disseny original del jardí envoltava a un amfiteatre, situat darrere del corps de logis del palau, en el qual es representaven obres de teatre de dramaturgs de la talla de Giovanni Battista Cini per a la conreada cort florentina.



  • Ampliacions





Quan es va acabar el projecte dels jardins, Ammanati va centrar la seva atenció en la construcció d'una gran cortile (pati) després de la façana principal, per a unir el palau amb els flamants jardins. Perquè estigués al mateix nivell que la plaça, es va haver d'excavar en el vessant del pujol del Bóboli. La maçoneria acanalada d'aquest pati ha estat copiada en nombrosos palaus, com va fer Maria de Mèdici en la seva residència parisenca, el Palau de Luxemburg.
Així mateix, es van introduir en la façana les finestre inginocchiate,Finestres agenollades, en referència a la seva semblança amb un reclinatori, o Prie-Dieu que van ser creades per Miquel Àngel.
Entre els anys 1558 i 1570, Ammanati va construir una escala monumental, que permetés accedir amb més pompa al piano nobile, i va afegir dues ales al palau, que envoltaven el tot just creat pati. En el lateral que dóna al jardí, va projectar una gruta anomenada Grotto de Moisés, per l'estàtua de pòrfir allí situada, i sobre la terrassa superior, a nivell de de les finestres del piano nobile, la Font de Carciofo, la font de la carxofa, dissenyada per l'assistent de Giambologna, Francesco Susini (1641).
El 1616 es va obrir un concurs per a dissenyar l'ampliació de la principal façana urbana mitjançant tres mòduls en cada extrem. El guanyador va ser Giulio Parigi. Els treballs en l'ala nord van començar el 1618 i en la sud el 1631, aquesta última a càrrec d'Alfonso Parigi.
Durant el segle XVIII es van construir dues ales perpendiculars, dissenyades per l'arquitecte Giuseppe Ruggeri, a fi de crear una plaça central frontal en la façana, prototip de cour d'honeur després copiat a França. Moltes altres alteracions i addicions menors es van fer a través dels anys sota distints governants i a càrrec d'arquitectes diversos.


  • Els Lorena i els Saboya

El palau va ser la residència principal dels Mèdici fins a la mort el 1737 de l'últim hereu del llinatge, Joan Gastó de Mèdici, Gran Duc de Toscana. La propietat va passar llavors a les mans dels nous ducs, membres de la Casa de Lorena, en la persona de Francesc I, Emperador del Sacro Imperi Romà Germànic. La propietat del palau per part dels austríacs va ser breument interrompuda per Napoleó, qui va utilitzar al palau com residència durant el seu domini d'Itàlia.
Quan el 1860, la Toscana es va convertir en una província del Regne d'Itàlia, el palau es va convertir en propietat de la Casa de Saboya. Després del Risorgimento, mentre Florència va servir per poc temps com capital d'Itàlia, el Rei el va utilitzar com a residència fins el 1871.
El seu nét, Víctor Manuel III va donar el palau a la nació el 1919. El palau i altres edificis dins dels Jardins de Boboli van ser dividits en cinc galeries d'art i un museu que alberguen la major part del seu contingut original i diverses adquisicions estatals. Les 140 habitacions obertes al públic pertanyen a les ampliacions del nucli original que es van fer en els segles XVII i XVII. Es conserven interiors antics i addicions posteriors, com el saló del tron. L'any 2005 es van descobrir uns banys del segle XVIII, que mostren instal·lacions de fontaneria molt similars als sanitaris actuals.




Lloc d'intrés 7



Santa Maria del Fiore.


La basílica de Santa Maria del Fiore és la catedral de Florència, una de les obres mestres de l'art gòtic i del primer Renaixement italià. Símbol de la riquesa i del poder de la capital toscana als segles XIII i XIV, la catedral florentina, coneguda com el Duomo, és un dels edificis més grans de la cristiandat: té 155 m de llarg, 130 m d'ample (d'una banda a l'altra del transsepte) i 107 m d'alt, des de la base fins dalt de tot de la cúpula.
Hi destaquen sobretot la grandiosa cúpula de Brunelleschi i el campanar exempt del Giotto, de 82 m d'altura. També és digne d'esmentar-se l'adjacent baptisteri de San Giovanni, amb les famoses portes de bronze de Ghiberti. El conjunt format per l'església, el campanar i el baptisteri, al cor de la ciutat, conforma un dels joiells artístics i arquitectònics de Florència.
El nom de la catedral, "Santa Maria de la Flor", es refereix al lliri, símbol de la ciutat.
Santa Maria del Fiore, la tercera catedral que es construïa a Florència, es va aixecar a l'emplaçament de l'anterior, Santa Reparata incitats per la magnificència de les noves catedrals de Pisa i Siena. La va projectar Arnolfo di Cambio el 1294 amb la intenció de ser l'església catòlica més gran del món (si bé se'n va reduir el disseny original), i la primera pedra es va col·locar el 8 de setembre del 1296. Arran de la mort d'Arnolfo el 1302, les obres de la catedral es van alentir molt. El 1331, l'Arte della Lana (el gremi dels llaners) es va responsabilitzar de la construcció de la catedral i el 1334 van encarregar al Giotto la supervisió general de l'obra. La seva fita principal va ser el campanile (el campanar), però va morir el 1337. No fou fins al 1355 que es van reprendre els treballs dins la catedral, duts a terme per una sèrie d'aquitectes entre els quals Francesco Talenti, Alberto Arnoldi, Giovanni d'Ambrogio, Giovanni di Lapo Ghini, Neri di Fioravante i Andrea Orcagna. La nau es va cobrir el 1380, i al 1418 només faltava per completar la cúpula.
Els seus fonaments es van cavar al voltant de la zona a principis de 1298, quan el mestre paleta era Arnolfo. La inusual posició de la torre, alineada amb la façana, reflecteix el desig de donar una gran importància com un senyal de fort centre vertical de la Episcopalis Insula, probablement més enllà de la necessitat pràctica per alliberar el punt de vista de l'absis de la gran cúpula, anunciada per projecte d'Arnolfo. Al 1334 Giotto di Bondone el va reemplaçar en el seu paper de supervisor i va fer el campanar tal com és. Giotto va donar un disseny original de la torre, amb una terminació en 50 braces d'alt torre florentina piramidal (aproximadament 30 metres) que se suposa que és l'elevació total de 110-115 metres (en lloc de l'alçada actual és de 84,75 metres). Un dibuix al Museu de l'Òpera del Duomo de Siena és considerat per alguns estudiosos inspirats en aquest projecte













Lloc d'intrés 6



Bargello.


El Museu Nacional del Bargello (en italià Museo Nazionale del Bargello) és un museu de Florència situat des del 1786 al Palazzo del Bargello, dedicat principalment a l'escultura.
Exhibeix els dissenys del Sacrifici d'Isaac que Lorenzo Ghiberti i Filippo Brunelleschi van presentar al concurs convocat per a la construcció de la segona porta del Baptisteri florentí (1401). es concentra en l'escultura, i s'hi allotgen moltes obres mestres de Donatello, Giambologna iMiquel Àngel. La col·lecció de l'Acadèmia (Accademia) compta amb el David de Miquel Àngel i els seus Esclaus.

Lloc d'intrés 5


Galleria degli Uffizi.








La Galleria degli Uffizi és un palau de la ciutat de Florència que conté una de les col·leccions d'art més antigues i més famoses del món.La construcció del palau Uffizi va començar el 1560. Cosme I de Mèdici va encarregar a Giorgio Vasari un edifici per a allotjar les magistratures florentines, atès que Palazzo Vecchio ja s'havia quedat petit. D'aquí ve el seu nom, de ‘palau o galeria de les oficines'. Les obres es van acabar el 1581. Durant anys, algunes parts del palau van servir per a guardar les peces d'art de la magnífica col·lecció de la família Mèdici.
Quan va arribar el declivi dels Mèdici, les obres d'art van romandre a Florència i van esdevenir l'embrió d'uns dels primers museus moderns del món. Durant el segle XVI la galeria s'obria als visitants que ho sol·licitaven i el 1765 va obrir oficialment al públic com a museu.
A causa de la magnitud de la col·lecció, algunes obres es van traspassar a altres museus florentins, com les escultures al Museu Bargello. Les limitacions de l'edifici quant a superfície d'exposició encara hi són, encara que s'està duent a terme una ampliació, amb la qual el museu passarà de 6.000 m² a gairebé 13.000 m². Aquesta remodelació ha de permetre al públic gaudir dels enormes fons del museu, gairebé desconeguts.

El 1993, un cotxe bomba va explotar a la Via dei Georgofili: cinc persones van morir i es van produint danys greus al palau. La part més afectada va ser la Sala de Níobe d'escultures clàssiques, la decoració neoclàssica de la qual va haver de ser restaurada. La causa de l'atemptat encara no s'ha aclarit, encara que se sospita que la màfia en podria ser la responsable.
La Galleria degli Uffizi és una de les atraccions turístiques més visitades de Florència. A la temporada alta (en especial el juliol), les cues d'esperes poden arribar a ser de fins a cinc hores.La col·lecció d'art dels Uffizi és molt extensa, i compta fins i tot amb fons que no estan exposats per manca d'espai. L'exposició, que segueix un ordre cronològic, es distribueix al llarg de dos pisos del palau. El recorregut comença al segon pis.

Lloc d'interés 4


Loggia dei Lanzi.



La Loggia dei Lanzi (Loggia de la Signoria, o Loggia de l'Orcagna) és una construcció gòtica situada al cor de Florència (ToscanaItàlia), a la Plaça de la Signoria al davant del palau Vecchio i a tocar de la Galeria dels Uffizi.La construcció d'aquest edifici no es va començar fins que es va donar per acabat elDuomo, concretament entre els anys 1374 i 1384. La direcció la van portar Benci di Cione i Simone di Francesco Talenti (1300-1369). Malgrat el seu nom, no tenia cap funció mercantil, aquesta "loggia" s'utilitzava per als actes representatius del govern, aquí s'hi celebraven reunions i recepcions oficials, per cert, es va inaugurar amb una recepció del bisbe de Ràvenna, el 1381. Aquesta mena de construcció no era una invenció florentina, hi ha precedents en altres ciutats, com ara San Gimignano.

El nom de "Loggia dels Lanzi" és degut a que aquí s'hi van establir el soldats mercenaris coneguts com lanzichenecchi, en el segle XVI. També hom l'anomena de "l'Orcagna" per una atribució errònia de la seva autoria a Andrea di Cione (conegut amb el sobrenom de l’Orcagna) confonent-lo amb el seu germà Benci di Cione, tot i que sembla que Andrea també hi va col·laborar de forma poc significativa.

Planol d'ubicació

La ciutat es troba en el camí que uneix la plana padana, principal pol econòmic d'Itàlia (MilàToríBolonya, etc), amb la capital del país (Roma). El riu Arnotravessa Florència en el seu sector meridional. Florència, a 50 metres d'altitud, es troba a la zona de contacte entre la serralada dels Apenins i la plana aturonada de la Toscana, a uns setanta quilòmetres de la costa del mar Lígur.

jueves, 24 de mayo de 2012

Lloc d'intrés 3

Palazzo Vecchio.


El palau més famós de la ciutat és el Palazzo Vecchio, que ha esdevingut un monument a la família dels Mèdici que va dominar Florència durant el segle XV.Es troba a la Piazza della Signoria a Florència En el seu interior el palau acull un museu on s'exposen obres de: Bronzino, Miquel Àngel, Giorgio Vasari i d'altres.Anomenat, en origen, Palau de la Signoria, nom de l'organisme principal de la República florentina, va anar canviant de nom: Palau del Priori o Palau Ducal, segons els diversos governs de la ciutat.
La primera construcció s'atribueix a Arnolfo di Cambio que la va iniciar el 1299 incorporant l'antiga torre de Foraboschi a la façana. Després de la mort d'Arnolfo, el 1302, el palau va ser acabat, per altres artistes, el 1314.
La forma exterior de l'edifici és la d'un paral·lelepípede i a la façana principal es troba la Torre d'Arnolfo, un dels emblemes de la ciutat.
Al 1400 la torre i el jardí interior van haver de ser reconstruïts ja que corrien el risc d'ensorrar-se.
Entre les seves estances més importants, sobresurt el Saló dels Cinc-Cents, la decoració mural del qual es va encomanar a Leonardo da Vinci (La batalla d'Anghiari) i a Miquel Àngel (La batalla de Cascina). Lamentablement, cap d'ambdues pintures es va completar i les parets van ser recobertes per altres artistes.
 Entre 1540 a 1550 l'edifici va ser utilitzat com a residència de Cosme I de Mèdici anomenant-se, aleshores, Palau Ducal.

Lloc d'intrés 2

El riu Arno.



El riu Arno, que passa enmig de la part vella de la ciutat, ocupa un lloc tan rellevant en la història florentina com la gent que hi viu. Històricament, la població local té una relació d'amor-odi amb l'Arno, el qual ha portat alternativament els avantatges del comerç i els desastres de les riuades. Molts dels ponts de l'Arno van ser construïts pels romans. Un dels ponts, en concret, és únic: el Ponte Vecchio, característic per la multitud de botigues que s'hi construïren al damunt. Realitzat per primera vegada pels etruscos en temps molt reculats, aquest pont és l'únic de la ciutat que va restar indemne durant la Segona Guerra Mundial.







El Ponte Vecchio.


El Ponte Vecchio (Pont Vell en català) i els vells edificis que l'acompanyen formen la imatge més coneguda de Florència. La seua història es remonta a l'època romana, quan la Via Cassia travessava l'Arno pel seu punt més estret (120 aC). Les crescudes del riu s'emportaven cada vegada el pont, reconstruint-se cada vegada, ja que era l'únic pont que travessava l'Arno, essent de vital importància per a les comunicacions entre el vell centre i el barri d'Oltrarno. Això va ser així fins que el 1218 es construí el pont de Carraia. La reconstrucció del 1345 es la que serveix de base al pont actual.







Lloc d'intrés 1

Fontana di Nettuno.


Al cor de la ciutat es troba la font de Neptú (Fontana di Nettuno), una obra mestra de l'escultura marmòria situada a l'embocadura d'un aqüeducte romà encara en funcionament.


Descripció d'un menjar típic


Risotto

El risotto és un plat típic de la cuina italiana basat en l'arròs. Els risottos provenen del nord d'Itàlia i especialment famós és el risotto milanès.
Es troba amb nombroses variants a tota Itàlia però on està més difós és a la part nord.
La característica principal és el manteniment del midó que al final de la cocció lliga els grans d'arròs entre ells com si fos una crema.
Generalment els ingredients que es fan servir són la ceba, la mantega o l'oli i el vi blanc.
Els altres ingredients acostumen a ser brous vegetals o de peix.
Molt sovint es gratina amb formatge i mantega.

Descripció d'un menjar típic

Pissaladiera.


La pissaladiera és una mena de coca o pizza típica de la zona entre Marsella i Niça, el Var y de la Província d'Imperia, dins la regió italiana de Ligúria.
Es creu que fou introduïda a la zona per cuiners romans durant l'època del Papat d'Avinyó.Es pot considerar un típus de pizza, si bé no forma part de la Denominació d'origen de la pizza i hi ha qui creu que les semblances entre els dos no són prou per considerar-la com a tal. La principal diferència és que no s'hi utilitza tomàquet, i per tant de vegades se'n diu pizza blanca. La massa és de pa, i per tant més gruixuda que la pizza, tal com ocórre amb la coca catalana. Al damunt, porta sofregit de ceba i anxoves. Tampoc s'hi posa formatge, però a la vila italiana de San Remo s'hi afegeix mozzarella.
El toc de gràcia i el que dóna nom al plat és el "pissalat". És una mena de crema salada feta amb sardina i anxova salades. En nissard, dialecte de l'occità se'n diu "peis salat"" (peix salat). També s'hi inclou de vegades les petites olives negres típiques de Niça.
Avui dia se sol servir com a entremeses, però tradicionalment era cuita i venuda de bon matí.

Gastronomia

La cuina d'Itàlia és extremadament variada: l'estat fou unificat l'any 1861, i les cuines de cada regió reflexen aquest fet en una varietat cultural, històrica i culinària. La cuina italiana és exemplar de la cuina mediterrània i és imitada i practicada arreu del món. És una de les cuines que més s'assembla a la catalana, i igualment comparteix importants trets amb la cuina occitana. És molt corrent associar la gastronomia italiana pels seus plats més famosos com ara la pizza, la pasta i el risotto, però és una cuina que dóna i presta abundants elements amb altres cuines del mediterrani. Es tracta doncs d'una cuina amb fort caràcter tradicional, molt sectoritzada per regions, hereva de llargues tradicions que ha sabut perpetuar les antigues receptes com la polenta (aliment de les legions romanes) que avui en dia pes pot tastar en qualsevol trattoria italiana.

Història

La història coneguda de Florència comença l'any 59 aC, amb la fundació d'un poblat ("Florentia") per part d'ex-soldats romans que van formar una colònia (probablement ja iniciada en temps de Sul·la) que era renovada pels triumvirs després de la mort de Juli Cèsar. Després de la segona colonització va prosperar ràpidament. Durant el regnat de Tiberi havia perdut el rang de colònia i era municipi. Plini el Vell esmenta la ciutat com a municipi. Les inscripcions permeten assegurar que va mantenir aquest rang durant tot l'imperi. Es conserven les restes de l'amfiteatre, l'únic edifici del període romà, prop de la Basílica de la Santa Creu.
Seu d'una diòcesi a partir del segle IV,la ciutat va passar per diversos períodes de dominació bizantina, ostrogoda, llombarda i franca durant els quals la població de vegades va baixar fins al miler escàs de persones.
A partir del segle Xla ciutat es va desenvolupar, i des del 1115 va passar a tenir un Ajuntament autònom. Al segle XIII es va dividir pràcticament en dues meitats a causa de la lluita interna entre els gibel·lins, partidaris de l'emperador germànic, i els güelfs, que anaven a favor del Papat romà. Aquests darrers van resultar els vencedors, i es van dividir internament en "blancs" i "negres".


La conflictivitat política interna no va impedir a la ciutat de desenvolupar-se fins a esdevenir una de les més poderoses i pròsperes d'Europa, ajudada per la seva pròspera moneda d'or, el flor(introduït l'any 1252), per l'eclipse de la seva rival Pisa (derrotada per la República de Gènova a la Batalla de Meloria el 1284 i conquerida per Florència el 1406), i per la seva potència mercantil com a resultat d'una constitució antiaristocràtica (1293).
D'una població estimada de 80.000 persones abans de la Pesta Negra del 1348, 25.000 treballaven en la indústria de la llana. El 1345, Florència va ser l'escenari d'un intent de vaga per part dels ciompi o treballadors de la llana, que el 1378 van organitzar una breu revolta contra el domini oligàrquic de la ciutat. Després de la repressió, la ciutat va caure sota el domini de la família Albizi (1382-1434), acèrrims enemics però alhora precursors dels Mèdici.
El primer període del domini dels Mèdici va acabar amb la tornada d'un govern republicà, influït pels ensenyaments del prior dominicà radical Girolamo Savonarola (que va ser ajusticiat el 1498 i que abans de morir va deixar un tractat sobre el govern de Florència), en les paraules del qual es retroben sovint antics arguments que seran objecte de controvèrsies religioses dels segles següents.
Un altre personatge d'agudesa inusual fou Maquiavel, les indicacions del qual per al govern de Florència per part d'una figura forta són llegides sovint com una legitimització de les tortuositats i fins i tot dels abusos dels polítics. Els florentins van fer fora els Mèdici per segona vegada i van restablir una república el 16 de maig de 1527.
Havent tornat al govern dues vegades més, bé amb el suport de l'Emperador o bé del Papa, els Mèdici van esdevenir el 1537 ducs hereditaris de Florència, i el 1569 grans ducs de Toscana, on van regnar dos segles.
L'extinció de la dinastia dels Mèdici i l'ascensió el 1737 de Francesc I del Sacre Imperi Romanogermànic, duc de Lorena i marit de Maria Teresa d'Àustria, va comportar la inclusió de la Toscana en els territoris de la corona austríaca. El regnat de la dinastia austríaca es va acabar quant el 27 de març de 1799 fou ocupada per França i el gran duc Ferran III va fugir; es va establir a la ciutat un govern provisional d'una república d'Etrúria que va durar poc, i va acabar amb el retorn del gran duc el 7 de juliol de 1799.
Amb el retorn dels francesos, el 3 d'agost de 1801 Napoleó va crear el regne d'Etrúria per Lluís I de Borbó-Parma, amb capital a Florència. Des el 1803 va governar el regne Maria Lluïsa en nom del seu fill Carles Lluís II, i aquesta regent va prendre decisions que no van agradar al emperador, que va annexionar el regne a França el 10 de desembmre 1807. El 1808 es van crear tres departaments: Arno, Mediterrània i Ombrone i Florència va quedar dins el primer.
L'1 de febrer de 1814 Florència fou ocupada pels napolitans fins que fou restaurat el gran duc Ferran III el 27 d'abril de 1814.
El 28 d'abril de 1859 un govern provisional es va fer amb el poder, va forçar la fugida del gran duc Leopold II que es va exiliar. El cap del govern, Ubaldino Peruzzi, va oferir la dictadura al rei de Sardenya que va acceptar el 10 de maig de 1859 i va nomenar un comissari reial a Florència (el comte Carlo Boncompagni di Mombello). La corona a l'exili va passar a Ferran IV el 21 de juliol de 1859, però fou declarat deposat el 16 d'agost de 1859 pel nou cap del govern provisional, baró Bettino Ricasoli.

El 3 de desembre de 1859 Toscana, Mòdena, Parma i Piacenza van formar les Províncies unides d'Itàlia central amb capital a Florència, i amb un govern presidit pel comte Carlo Boncompagni di Mombello, i el príncep Eugeni Manel de Savoia-Carignan, príncep de Carignan, com a cap d'estat, que va durar fins el 22 de març de 1860 quant les províncies unides foren declarades annexionades al Regne de Sardenya, amb una amplia autonomia, assolint el príncep Eugeni el càrrec de lloctinent reial i el baró Bettino Ricasoli el de governador general amb seu a la ciutat. Aquesta situació va durar fins el 9 d'octubre de 1861 quant l'autonomia fou abolida i el territori difuminat dins el regne de Sardenya o Itàlia on Florència va ser capital d'una província.
Florència va prendre el lloc de Torí com a capital d'Itàlia el 1865 i va hostatjar el primer parlament de la nació, però la capital va passar a Roma sis anys després, quan aquesta fou annexada al regne. Al segle XIX la població de Florència es va doblar, i es va triplicar al segle XX amb el creixement del turisme, del comerç, dels serveis financers i de la indústria. Durant la Segona Guerra Mundial la ciutat fou ocupada durant un any pels Alemanya (1943-1944). El novembre de 1966, una bona part del centre urbà va patir la gran riuada de l'Arno, que va danyar molts tresors artístics.